SCD Música 1r d'ESO: d’octubre 2010

EL TECLAT ELÈCTRIC

1.- BREU HISTÒRIA

Els primers pianos elèctrics van ser inventats a finals dels anys 20 però no va ser fins a finals dels 70 que van començar a desenvolupar-se i assolir fama. Molts models van ser dissenyats per l’ús a les cases i escoles per tal de substituir als pianos. Ben bé no és instrument electrònic, si no un electromecànic.
A partir de la dècada dels 90 es van abaratir i se li van afegir timbres nous, ritmes, capacitat midi i moltes coses més, a part de fer-los fàcilment transportables.

2.- NOTES I ACORDS

Són les mateixes que els del piano.

http://www.8notes.com/piano_chord_chart/

3.- PARTS DELS TECLATS

Cada un és diferent. Tot i això, en el frontal trobarem elements com la tecla d'encendre, els volums, els timbres, els ritmes , el tempo, els altaveus, la pantalla.... Tot dependrà de la qüalitat de l'aparell.

Al darrera hi ha la connexió a corrent, la sortida d'audiculars i d'auxiliars, les connexions MIDI ...

4. ALGUNS LINKS

Piano electrònic: http://www.pianoeletronico.com.br/index-es.html

Acords del teclat: http://www.pianored.com/acordes-de-piano.html

http://www.bgfl.org/bgfl/custom/resources_ftp/client_ftp/ks2/music/piano/

Rick Wakeman: http://www.youtube.com/watch?v=6mSJP18SMXw

LA FLAUTA

1. BREU HISTÒRIA

La flauta dolça és un instrument molt antic. Sembla ser, segons explica Curt Sachs en el seu llibre Historia Universal de los instrumentos musicales 1, que ja existia a la prehistòria i que l’home primitiu la utilitzava juntament amb els corns, cargols de mar, amb els instruments de percus-sió (que eren molts) i amb l’arc de caça, suposat predecessor dels instruments de corda. Generalment eren fetes, les flautes, amb un os foradat o amb fang. Hom ha trobat restes de flautes prehistòriques, neolítiques i de l’Època Antiga dintre de tom- bes; gràcies, segurament, al fet que l’home antic atribuïa a aquest instrument poders màgics de resurrecció, de vida i de fertilitat. Fent un gran salt històric i situant-nos ara ja a l’Edat Mitjana, aquest instrument prengué importància sobretot a l’Europa feudal. Eren fetes de fusta, amb el tub cilíndric i d’una sola peça (l’embocadura no es podia separar del tub), normalment amb set forats al davant i un al darrera. Era un dels instruments habituals dels joglars i ministrils, juntament amb laüts, psalteris, rebecs, li- res, violes i altres de percussió diversa (panderos, panderetes, cascavells, etc.). Era el moment de l’art romànic, del desenvolupament de les llengües romàniques cultivades pels trobadors –nobles poetes de la llengua d’oc–; aleshores la música instrumental era pràctica-ment inexistent. D’una manera habitual, els instruments servien per acompanyar les composicions vocals (ja fossin de tipus lírico-profà o religiós). Aquesta situació es perllongà durant el gòtic i no començà a ser modificada fins a l’aparició de l’Ars Nova amb Guillaume de Machault i altres músics flamencs. Arribats al «Quattrocento» italià i paral·lelament al desenvolupament de l’humanisme i el me- cenatge dels nobles prínceps renaixentistes (els Medici a Florència, els Sforza a Milà i altres), la música instrumental prengué, com tot l’art en general, una nova dimensió. De mica en mica, els instruments deixaren d’acompanyar les veus per a interpretar música de dansa als palaus dels monarques autoritaris, de la noblesa i de la gran burgesia novella esta- blerta als centres urbans. Aquest fou un fort estímul per a la construcció d’instruments. Normalment, cada instrument pertanyia a una família de, com a mínim, quatre instruments; fet que responia a l’exigència de les diferents tessitures de les veus de les composicions polifòni- ques. En la família de la flauta dolça, podem constatar l’existència dels següents membres: la flau- ta soprano (treble), d’uns 30 cm de longitud i amb el do4 per nota més greu; la flauta contralt (alt), d’uns 42 cm de longitud i amb el fa3 per nota més greu; la flauta tenor, d’uns 60 cm de longitud i el do3 per nota més greu; i la flauta baixa (bass), d’uns 150 cm de longitud i el fa2 per nota més greu. A vegades, també era usada la flauta contrabaixa (double bass) d’uns 200 cm de longitud i el do2 per nota més greu.

2. PARTS DE LA FLAUTA

3. LES NOTES A LA FLAUTA

http://www.juntadeandalucia.es/averroes/recursos_informaticos/concurso1999/1premio/index.htm
http://www.scribd.com/doc/13405751/Digitacion-en-Flauta-Dulce

4. ALGUNS LINKS

http://www.xtec.es/~dmarchan/flauta/
http://www.terra.es/personal/joanvips/home.htm

LA GUITARRA

1. NOCIONS GENERALS

• La guitarra actual té una caixa de ressonància –el perfil de la qual faria pensar en un 8, però amb el sector de la base més voluminós que el superior- formada per una tapa i un fons plans relligats per uns costats o riscles i amb unes escotadures laterals suaus però relativament profundes. La tapa té una obertura rodona situada un xic per damunt de la línia que uniria les escotadures. El mànec, acoblat a la part superior de la caixa, és força llarg i té el diapasó (que arriba fins a l’obertura de la caixa) amb trasts. Les sis cordes simples estan tensades –amb tensió baixa- per damunt del mànec i de la caixa de ressonància des del claviller (provist de clavilles amb mecanisme de vis-sens-fi), distribuïdes pel pontet superior –a la sortida del claviller, al capdamunt del mànec- fins al pontet inferior o travesser encolat directament damunt de la tapa. • El so és produït per pinçament de les cordes amb el dit o amb l’ungla. És més incisiu o més suau segons si es polsen les cordes o amb l’ungla o amb la carn, o més a la vora del pontet inferior o més a la vora de la boca. • Les sis cordes són inicialment de la mateixa llargada encara que de gruix decreixent des de les més greus fins a les més agudes. Les tres cordes més greus són de seda recoberta amb una fina i estreta espiral o bordó de metall (generalment de plata): aquest tipus de corda s’anomena corda filada; les altres tres cordes, que antigament eren de tripa, són de niló. • El claviller té clavilles amb mecanisme de vis-sens-fi. • El mànec porta, adherit i sobreposat, un diapasó –peça de fusta, generalment de banús-, amb filets metàl•lics incrustats que el divideixen en dinou seccions o trasts. Aquests filets actuen com de ponts superiors que permeten l’escurçament discrecional de les cordes en gradació de semitons. • La tapa sol ser de fusta d’avet. En la confecció de les altres peces i pot intervenir una relativament gran varietat de fustes; dominen, però, les mateixes que s’usen per a la construcció dels instruments de corda fregada. • La celleta és un petit enginy que, situat en el mànec i ajustat en el diapasó, permet escurçar la llargada de totes sis cordes de cop i en la mateixa proporció; d’aquesta manera tot l’estrument esdevé de característiques més agudes. Com a varietat de guitarres podem citar: * Les vihuelas. Són uns tipus de guitarres més grans que les usuals en aquell temps a Espanya (s.XVI-XVII). N’hi havia que produïen el so per fregament d’arquet: eren les <>. Però la més acostada a la guitarra (tot i que tenia el fons semblant al del llaüt) era la vihuela d'arc, que produïa el so per pinçament de les cordes amb els dits (hi havia, també, una viguela de penyola, que produïa el so per pinçament de les cordes amb un plectre).

L’arpeggione, que és una mena de guitarra de la mida d’un violoncel, aproximadament, i que produeix el so per fregament de les cordes amb un arc. Té sis cordes i diapasó amb trasts. Pot ser tinguda com una mena de lira-viola . Va ser inventat a Viena el 1823. Schubert (1824) va escriure per aquest instrument.

Segons sembla, ja des del s. XI es distingien dos tipus de guitarres (o guiternes), segons si llur origen i evolució seguia els paràmetres més orientals –Pèrsia, Aràbia- o bé greco-llatins (les primeres, anomenades guitarres moresques, de configuració més acostada a la dels llaüts, i les segones, anomenades guitarres llatines, més semblants a les guitarres actuals).

A la Península Ibèrica van coexistir els dos tipus durant molt de temps. N’hi ha testimoni en les Cantigas de Santa Maria, del rei Alfons X el Savi (s. XIII).
A Castella es va desenvolupar molt, durant el s. XVI, una literatura per a vihuela de mà -un tipus de guitarra llatina -.

La guitarra avantpassada directa de l’actual la va anar suplantant progressivament a partir de la segona meitat del s. XVI. Segons sembla, el primer tractat de guitarra com a tal (que des d’aquella època es va anomenar guitarra espanyola) fou obra del català Joan Carles Amat (monistrol de Montserrat, 1572-1640)
La guitarra clàssica, tot i no perdre del tot la popularitat entre els compositors del classicisme i, sobretot, del romanticisme, va anar cedint en protagonisme després del barroc.
Les primeres guitarres elèctriques es van fabricar cap al 1930. Les demanaven els guitarristes de les grans orquestres de jazz. N’estaven farts, que no se’ls sentís, per culpa de la secció de metall . La guitarra elèctrica té el cos de fusta massissa, per tant no té caixa de ressonància. L’amplificació del so és, doncs, artificial: els fonocaptors o pastilles, que són uns petits botons magnètics encastats al cos de la guitarra, capten la vibració de la corda. La converteixen en un senyal elèctric i l’envien a l’amplificador. L’amplificador converteix el corrent elèctric en so.

Si vols saber-ne més, visita els següents links

Història de la guitarra http://www.gratisweb.com/jroca1/davidpar/historiagui.htm

http://guitarra.artelinkado.com/guitarra/historia.htm

http://www.clubguitarra.com/historia_moderna.htm

http://www.guitarrasbros.com/espanol/historiadelaguitarra.html

2. MANERES DE TOCAR LA GUITARRA

Hi ha formes de tocar la guitarra: fent acords o puntejant. Començarem pels acords, tot i això aclarirem, d’entrada que és cada cosa.

ACORDS: acompanyen la melodia. Un acord està format per un conjunt de notes (a la guitarra, com hi ha sis cordes, sonen sis notes) que sonen a la vegada...

PUNTEJAT: és una melodia (que no té perquè ser la veu principal) generalment a una veu, encara que també poden ser a dos o més tocant a la vegada varies cordes, però sense “gratar”, ja que llavors fora un acord.

3. PARTS DE LA GUITARRA

4.- L'AFINACIÓ

Passos para afinar tu guitarra d’oïda:

1. Assegura’t que la 6ª corda està afinada.

2. Toca la 6a corda al 5è trast (LA), després toca la 5a corda a l’aire (LA) fins que sonin igual.
3. la 5a corda al 5è trast (RE), després toca la 4a corda a l’aire (RE) fins que sonin igual.

4. la 4a corda al 5è trast (SOL), després toca la 3a corda a l’aire (SOL) fins que sonin igual.
5. la 3a corda al 4T trast (SI), després toca la 2a corda a l’aire (SI) fins que sonin igual.

6. la 2a corda al 5è trast (MI), després toca la 1a corda a l’aire (MI) fins que sonin igual.

Hi ha moltes formes d'afinar , la més senzilla és la que pots trobar a aquest vídeo: http://www.tocamela.cat/com-afinar-una-guitarra-xavi/

També pots trobar-ho ben explicat a: http://www.componemos.com/como-afinar-guitarra.asp

Un altre lloc que et pot ajudar a afinar la guitarra és: http://www.youtube.com/watch ?

v=0lFvvQyAg-U&feature=related

Tots aquests demanen tenir una mica d'oïda musical. Però pots trobar afinadors que t'ajudin a afinar per les vibracions de la corda i sigui la màquina que et digui quan està afinada. Pots baixar-te algun d'aquests:

· MINI TUNER: http://minituner.softonic.com/

· GUITAR TUNER http://www.guitar.sk/guitar/guitar_software.htm

· DIGITAL GUITAR TUNER http://www.bluechillies.com/details/43703.html

· GUITAR TUNER al mòbil? http://www.xatakamovil.com/2008/01/30-guitartuner-afinador-de-guitarra